lunes, 24 de noviembre de 2014

Allò que ens demana rauxa


Allò que ens demana rauxa
com una fera malferida.


Braços que acaben en mans
i mans esteses com a llençols en patis.

Resistim mirant a l'altre
desde un podi inestable
i al darrere, un llarg camí de llançes gruixudes.

Oxidats en paranys, il.lusos companys de febre
que homes de vestit blau i dones de pits gelats
endollen amb braus de filferro.

Tanquem les portes. Les images punyents. Els media
perfilen etiquetes de cotó fluix i subsidiari.
Xafem l'herba mullada dels dies que s'acurten.
Tornem a bancalejar la vida
com si forem branques de doble fulla
portes tallades a raig de cor
cap a un temps una mica mes pur.




2 comentarios:

Ferran Garrigues dijo...

He creat un monstre! :D Enhorabona. :D

Sofía Serra dijo...

Debo reconocer que me gusta más la sonoridad de un portugués, quizás también de un italiano, y que se me escapan mil palabras, su significado completo, pero me ha encantado verte escribir en un idioma que presupongo te resulta cercano, en el que puedas pensar o sentir ( a mí misma me salen a veces versos en inglés, por nada que lo haya mamado). la culpa de falta de mayor comprensión, solo mía.

Gracias, Eloy.
Un abrazo.